viernes, 9 de mayo de 2014

Activitat 14 La societat...el mòbil i altres.


Veient el primer vídeo, vaig pensar en la manera de fer de la tecnologia. Vaig preguntar-me fins a quin punt la tecnologia facilita la vida d'una persona, i fins quin punt pot fer-la més freda. En cas d'utilitzar la tecnologia que ens ofereix el vídeo perdem molts plaers. Perdem el plaer de perdre's i acabar a un lloc millor del que volies anar, o el poder utilitzar l'excusa de que t'has perdut si arribes tard. 
Crec, que donant ús a aquestes tecnologies ens convertiríem en una societat encara més freda. Avui dia, costa conèixer els veïns o la gent que viu a prop nostre. Crec que amb l'ús d'aquestes tecnologies passaria encara més. Fa uns quants anys, anaven a comprar i coneixien el carnisser, el peixater, i podien saber d'on sortia el producte. Avui dia, en canvi, jo no coneixo ni al director de Mercadona, ni al de Caprabo, i poc a poc, la carn dels supermercats també ve empaquetada, el peix en caixes i fins i tot apareixen les caixes registradores d'autoservei i desapareixen les caixeres. 
Tot depèn, de l'ús que fem de les tecnologies, però està clar que ens acabarem veient obligats a utilitzar-les si no volem quedar-nos excluits de la societat. A algunes coses podem negar-nos i només ens diran que som raros, si no tenim televisió a casa, o si no tenim el nou smartphone de Samsung. Però, es contractaria abans algú que domini noves tecnologies o algú que no en sàpiga res, i com el pagaran si no té compta corrent, ni el poden localitzar per telèfon o mail? Poc a poc, aquestes tecnologies penetren en la nostra societat fins el punt que ens veiem obligats a utilitzar-les si volem continuar formant part de la societat i sense excluïr-nos, però espero, que com a mínim no perdem el contacte humà, perquè em seria molt trist anar un dia a comprar roba i haver-ho de fer a una màquina, sense poder anar mirant la roba i tocant-la ni parlar amb el dependent per que em digui què em queda millor.



Veient el segon vídeo em vaig sentir molt impotent. Jo tinc telèfon mòbil, i suposo, que com tots els altres també deu portar coltan. No l'he vist mai, ni sé com és, i segurament si em diuen que no en té podria creure-m'ho igual que m'ho puc creure quan em diuen que en té.
El meu mòbil ja s'ha fabricat, i d'alguna manera no puc canviar la seva composició perquè ja es va acabar fa uns anys. Tampoc canvio de mòbil massa sovint, el meu únic mòbil nou va ser el primer, des de llavors, vaig heretant el mòbil del meu pare quan ell compra un altre per questions de feina, i a la vegada, el meu passa a la meva mare, aixi que no em sento massa culpable, perque no crec que formi part de la societat consumista que vol tenir sempre el millor telèfon mobil del mercat, però tot i això, una part de mi es sent culpable, perquè potencia i utilitza allò que cause les guerres i el maltractament. 
Suposo però, que seria inútil d'alguna banda, manifestar-se contra això. No m'agrada dir que les coses són impossibles, o que una persona sola no pot fer res, perquè són les persones les que canvien el món, però les multinacionals són les que estan darrere d'això, i també els diferents governs dels diferents països que tenen interessos en els diners que això genera, perquè al cap i a la fi, els diners mouen el món, i això és quelcom difícil de canviar. Suposo que és això el que origina el sentiment d'impotència d'algú tan petit davant d'un món tan gran. A més, costa molt saber què hi ha darrere de les coses, podria haver-hi coltan o coses amb el mateix valor a totes les nostres coses, al cafè que bebem o a les sabates que portem. Crec en la solidaritat humana, però també crec que per una part ells són els que han de fer el primer pas negant-se a buscar coltan o buscant les millors condicions per ells. D'alguna manera, els avanços que han portat a la manera de treballar d'Espanya actualment ha vingut de revolucions que s'han anat fent, sense que vingués gent d'altres països a preocupar-se per la manera de com treballaven aquí, però també crec que d'alguna manera són els avanços en els drets laborals d'aquí els que porten a que en aquests països se'ls sotmeti d'aquesta manera, ja que no és a l'Àfrica on són les fàbriques de telèfons mòbils, ni el major sector de vendes d'aquests. 
D'altra banda, crec que som nosaltres mateixos els que hem d'impulsar aquestes mesures, i fer que a les grans empreses se les obligui a fabricar els seus productes de manera responsable, però en un món corrupte on tot està mogut pels diners i no pas per l'ètica o la moral, veig difícil que això pugui ocòrrer, potser és aquest el problema de la nostra societat, i el problema contra el que ens toca lluitar.



Sobre la frase de l'autor, crec que d'una banda té raó, però ja ha comprat el telèfon, i ja ha contribuït a la guerra del Congo, per enviar un missatge o no no canviarà, ja que no consumeix coltan al enviar missatges, però potser hauria d'intentar trigar més a comprar el següent mòbil, donat que tots els mòbils del mercat estan fabricats amb coltan. Potser una bona idea seria fabricar un mòbil amb coltan, però segurament la gent es negaria a comprar un mòbil més car i amb menys prestacions que les que ofereix el ventall actual de telèfons mòbils. D'altra banda, també haurien d'actuar les fabricants de telèfons, i diuen que hi participen, però només podem creure-ho, o no creure-ho, perquè és una cosa que jo des de casa meva no puc comprovar, podria fer-ho, però tampoc en treuria profit de saber si Nokia realment està ajudant a la situació actual del Congo. D'una altra banda, també s'hauria de sentir culpable si no l'utilitzés, perquè el coltan ja està dins del seu mòbil, i no li retornarà la vida a la gent que ha mort per extreure'l, i ja de tenir un mòbil, que l'utilitzi.




No crec que el meu ús sobre l'aparell variï, ja que no compro telèfons nous, com he explicat abans, i d'alguna manera no contribueixo a la fabricació de nous mòbils, que és la causa de la guerra, i no que s'utilitzin més o menys, perquè l'ús no afecta a la producció. Cuido bé el meu telèfon mòbil, perquè em duri el més temps possible, i com he dit abans, utilitzo el mòbil del meu pare quan ell s'ha de comprar un altre per motius de feina, de manera que utilitzo el mòbil, però està sent reciclat, més tard per la meva mare. A més, hem reciclat els mòbils i ordinadors que ja han deixat de fer servir, de manera que el coltan d'aquests pugui tornar a ser reutilitzat per fer mòbils nous. Crec que actualment la gent que es compra nous telèfons mòbils ja en tenia un, i per tant, si cada persona recicla el seu antic mòbil, pot obtenir coltan per un de nou. Parlo des de la incertesa, ja que no sé la quantitat que s'utilitza, ni si varia més, ni tan sols si es pot reciclar, però suposo que hauria de ser més econòmic.



He vist els vídeos amb els meus pares, primer el del coltan, el meu pare ja sabia de què anava, però tot i així l'ha xocat bastant veure les imatges com són. Tot i això, ha seguit comprant telèfons mòbils, perquè els necessita per la seva feina, i diu que no pot fer-hi res. Diu que si seguíssim això hauríem de deixar de comprar o utilitzar tot allò que vingui del plàstic, ja que també hi ha moltes guerres pel petroli, o no comprar cap joia que sigui d'or o de diamant, perquè hi ha molta cosa per darrere. Mai podem saber què és allò que hi ha darrere de les coses, i per tant, cada cop que acceptem alguna cosa, un diari que ens reparteixen a l'entrada del metro o qualsevol tonteria que poguem comprar, hauríem d'informar-nos del procés de fabricació directe, i el procés de fabricació de tots els materials que han portat a aquesta cosa. La meva mare s'ha consternat amb la veritat, ja que no en sabia res, i li ha resultat quelcom infrahumà. Tot i això, no pensa deixar d'utilitzar el seu mòbil, ja que el coltan ja hi és a dins, i no el treurà. Diu que li sembla quelcom salvatge, que tots els governs, per poder guanyar més diners i poder emportar-se més a casa consenteixin l'ús d'aquests minerals. Hem estat parlant els tres sobre el tema, i hem arribat a la conclusió que aquest tema s'hauria de solucionar des dels governs dels països que potenciem l'ús d'aquests minerals, i hauríem de fer una proposta ciutadana, o recolzar-la si ja n'hi ha per tal que avancem cap a una producció respectuosa dels telèfons mòbils, però pensem els tres que això porta temps, i que no passarà d'un dia per l'altre, perquè les coses van lentes, i hem d'anar fent les passes poc a poc, perquè si intentem fer-les totes de cop caurem al precipici.
Respecte al segon vídeo, el meu pare ha dit que tot el que hi surt ja ho tenim, ja que podem comprar per internet i fer-nos els conjunts que ens donen, podem utilitzar el GPS per anar als llocs, podem llegir en e-readers o podem fer videotrucades amb qui vulguem, per tal d'ensenyar-los els videos, jo mateix he endotllat el mòbil del meu pare a la televisió, com si fos un vidre amb el que enllaço la pantalla, com al vídeo. Diu, que això només és passar tot el que tenim a totes parts i sobre superfícies de vidre, però que tots aquests sistemes ja estan entrant a la societat. La meva mare, en canvi, d'igual manera que jo, pensa que aquestes coses ens distancien de la societat, i que viure d'aquesta manera significa passar-se tot el dia amb el dit a una pantalla, i que viure d'aquesta manera, tocant pantalles en comptes de tocant persones, no té cap gràcia, ja que és molt fred, tot i això, li ha semblat molt divertit i entretingut poder viure així, però diu que no li agradaria. Respecte als llocs de treball que podrien ser destruits per les màquines i robots, el meu pare diu que se'n podrien crear d'altres, com ja va passar amb la Revolució Industrial, ja que la societat necessitarà altre tipus de feina a ser realitzada.




El Fairphone consisteix, o així he entés, en un projecte de crowdfunding holandès per tal de crear un mòbil completament just, amb material que no hagi extret de cap situació violenta, i a més amb molt bones prestacions, i a més fabricat en codi lliure per que qualsevol pugui editar-lo com vulgui. S'ha anat financiant la seva creació amb les compres de la gent, que els arribarà quan el construeixin, i també es poden comprar les peces separades. Comparat amb els mòbils del mercat, no és gaire car, però crec que no es pot comprar encara, o que s'ha esgotat i s'està refabricant.
La idea d'aquest mòbil em sembla genial, ja que és un telèfon que té les mateixes prestacions que un LG o un Samsung amb coltan i d'altres coses, de preu semblant o inferior, i a la vegada estan ajudant a gent amb iniciativa, que destinarà una part del preu a obres socials, i està ajudant a no destruir el món en el que vivim i fer-ne d'ell un lloc millor on viure. Tot i això, no crec que les grans empreses vulguin que es sàpiga d'aquest mòbil, ja que generaria molta competència, tot i que aquest de moment no es pot generar en cadena, de manera que no poden produïr grans sèries d'aquest mòbil per vendre-les a grans quantitats. A la vegada, suposo que no voldran gastar part dels diners en publicitat, ja que haurien de pujar-ne el preu, i per tant la publicitat es farà del boca a boca, i no massivament com amb altres mòbils. Però suposo que si una idea d'Amsterdam ja ha arribat fins aquí, el boca a boca ja s'ha fet, i poc a poc aquesta idea anirà creixent, fins que les grans marques, davant d'aquesta competència, es veuran obligades a deixar d'utilitzar coltan per poder vendre a la gent. Només és una suposició, qui sap quan ocorrerà, però tan de bo que passi. Si jo tingués la necessitat de comprar-me un mòbil nou, segurament escolliria aquest.



Tew Bunnag diu que els mals de la societat actual es troben en l'egoisme de les persones, que només viuen per sí mateixes, no són generosos, la gana espiritual, de la senzillesa, ja que ara ho fem tot massa complicat i el consumisme.
No crec que hagi entés gaire bé el concepte de "Vivir fragmentados", però intentaré explicar la manera com ho he entès. Viure fragmentats es refereix a la necessitat que molts cops tenim de comprar coses, perquè creiem que les coses que comprem ens proporcionaran felicitat i plaer, però aquest plaer només dura els primers minuts i després ens sentim buits. D'alguna manera, l'autor diu que comprem sensacions, és a dir, comprem els moments, però un cop passats ens sentim buits, ja que el moment en el que tenim un cotxe nou ja ha passat, i com el cotxe ja no és nou, necessitem comprar una altra cosa per tal de poder sentir-nos vius de nou.
L'autor diu que hem de ser generosos existencialment, i això a mi em sembla perfecte, crec que d'alguna manera ja intento aplicar-ho, donant part de mi, part del meu temps a la gent, tot i que sàpiga que mai no me'l podran tornar, o em podran donar res a canvi, i això no m'importa. Crec que és quelcom bo en la societat, ja que si tots penséssim d'aquesta manera, segurament, la balança quedaria equilibrada, i tots faríem i rebríem coses bones, però sense estar esperant aquestes coses bones per arribar, i sense la necessitat que arribin, però sent tots generosos, de ben segur que es compensaria. També diu que hem de connectar amb allò essencial, fora de la tecnologia que ens deixa tant fascinats, i això també em sembla perfecte, ja que a mi m'agrada dedicar-me temps a mi mateix. Tot i que normalment ho combino amb la tecnologia, ja que escric els meus pensaments, o les coses que em passen amb un ordinador per després guardar-ho, o amb el mòbil quan necessito guardar alguna memòria o algun pensament. També m'agrada sortir en bicicleta per la vora del mar i pensar en les meves coses, lliure de tot, o sentar-me davant un paisatge bonic i pensar, crec que m'ajuda a tranquilitzar-me i a conèixer-me a mi mateix i poder madurar les meves idees. L'autor també diu que hem d'entendre que som món, i que les coses que fem aquí afecten a altres. Sobre aquesta idea mai hi he pensat massa, crec que encara no he arribat al punt de reflexió o de maduresa, o el que sigui, que això requereix, i em costa molt de fer-me a aquesta idea. L'entenc perfectament a nivell teòric, però a nivell pràctic és molt més difícil d'aplicar, i em resulta gairebé impossible, però espero que amb el pas dels anys aquesta idea vagi canviant poc a poc. Diu que viure és poder ser conscient de que tot allò que té vida respira, i que tot és cíclic. Últimament, en el darrer any, m'he proposat fixar-me més en les coses petites, en els petits detalls, crec que d'alguna manera es refereix a això, i la vida es torna molt més entretinguda quan em fixo als detalls, tot i que crec que no m'hi fixo encara a nivell màxim. Tot va sorgir quan em vaig adonar que els turistes quan van a una ciutat, sempre miren cap a dalt, mirant totes les façanes dels edificis i totes les cases, fins i tot aquelles a les que els que vivim dins de la ciutat mai hauríem fixat la vista. Em vaig proposar conèixer més la meva ciutat, els racons, aprofitar la bellesa del Gòtic, que vaig coneixent poc a poc, i de les cases de l'Eixample. He descobert cases precioses per les que passava quasi cada dia, i tot per anar mirant enlaire, tot i que gràcies a anar mirant als edificis també m'he caigut més d'un cop, però no es pot estar mirant a tots els llocs a l'hora...

domingo, 4 de mayo de 2014

Stöðva, stari í hyldýpið


Avui he volgut compartir una cançó d'Árstiðir, un grup islandès que m'agrada molt i em relaxa. És una cançó que havia escoltat moltíssims cops, ja que m'agraden els ritmes, el to místic, la manera de començar amb la repetició de la mateixa nota del piano continuadament mentre la corda presenta uns acords misteriosos i relaxants i sobretot el fragment en què el quartet de corda porta el fil conductor de la peça fent una progressió rítmica i melòdica impressionant. Tot i això, desconeixia la lletra de la cançó però en desconeixia la lletra. L'altre dia em vaig posar a buscar-lo, no tinc gaire idea d'islandès, així que vaig provar de buscar una traducció que no vaig trobar. De mala manera vaig fer-me una traducció aproximada ajudat pel Traductor de Google. 

La cançó es titula "Llàgrimes" (Tárin), i ens explica que hi ha alguna cosa que ha canviat donat a una desaparició. Aquesta desaparició o mort ens provoca molta tristesa, però la lletra de la cançó ens prega que davant de situacions així el millor és parar, mirar l'abisme i endurir la nostra ment (Stöðva, stari í hyldýpið, herði upp hugann). Aquest pensament em recorda d'alguna manera al Stop and Stare presentat per la Sofia a una de les sessions, pot ser també per la similitud fonètica.

Davant aquesta cançó tinc dues reflexions: 
-D'una banda, crec que és bo parar a reflexionar sobre qualsevol cosa que ens generi por o dubte o malestar, o estar amb una mirada temblorosa, perquè només si ens parem a contemplar el tot de la situació que vivim podrem endurir la nostra ment per poder continuar endavant.

-D'altra banda, crec que la lletra de les cançons té molt a veure amb les sensacions que aquestes generen, i que potser no és tant important saber-ne la lletra exacta, o la traducció correcta, ja que la música ja ens simula què és allò que significa, o el valor a transmetre de la cançó. Crec que seria interessant reflexionar més sobre el tema de les cançons a les lletres, i ho faré ara quan escolti cançons noves, o m'hi fixaré amb les ja conegudes.

Aquí podem trobar el bandcamp d'Árstiðir amb la lletra original de la cançó.


miércoles, 30 de abril de 2014

Das Leben beißt, das Leben küsst



Aquí podem trobar la lletra de la cançó amb la traducció.

Aquesta cançó m'agrada i m'anima molt. Bosse és un grup de música alemany bastant recent. Crec que la cançó té un significat prou profund i esperançador, ens diu que no cal que ens passem la vida esperant a que alguna cosa passi, diu que simplement hem de viure la vida, i mentres la vivim ja vindrà allò bo que esperàvem amb ànsia, es a dir, que si vivim, les coses bones vindran soles mentre deixem passar les coses dolentes. La nostra felicitat pot marxar ballant, però si l'esperem pacientment tornarà a casa ràpid.
Crec que l'autor té molta raó, ja que moltes vegades espero molt a alguna cosa per ocòrrer, i mentre espero no visc el present. O tinc moltes ganes que arribi un dia concret perquè he quedat amb algú especial. Crec que ja he comentat aquesta idea abans en el meu bloc, i he començat a intentar fer que cada instant valgui la pena. Reflexionant sobre els alumnes de Segon de Batxillerat, que ja han acabat les classes i només els queden els exàmens finals (a alguns), m'he adonat que el temps passa realment ràpid, i el malgastem moltíssim. Per exemple, temps que vaig passar anys enrere mirant el meu feix cronològic de Facebook i llegint el que havia publicat gent que m'importava poquíssim, mentre podria haver estat fent altres coses, o el temps que invertim en demostrar el que sabem, les hores passades fent exàmens, que potser si haguéssim invertit en estudiar haguéssin estat mes profitoses.
Espero que sigui com la cançó diu, i em quedaré esperant a que la vida em mossegui o m'estimi.





lunes, 21 de abril de 2014

Make Your Own Kind of Music


Nobody can tell ya;

There's only one song worth singin',
They may try and sell ya,
'Cause it hangs them up to see someone like you.
But you've gotta make your own music
Sing your own special song,
Make your own kind of music even if nobody else sings along.
You're gonna be knowing
The loneliest kind of lonely,
It may be rough goin',
Just to do your thing's the hardest thing to do.
But you've gotta make your own music
Sing your own special song,
Make your own kind of music even if nobody else sings along.
So if you cannot take my hand,
And if you must be goin',
I will understand.
But you've gotta make your own music
Sing your own special song,
Make your own kind of music even if nobody else sings along.




 L'altre dia vaig escoltar aquesta cançó dins d'una pel·lícula. Ja l'havia escoltat més vegades, però aquest cop em vaig fixar en la lletra. Em va encantar, la lletra diu que hem de trobar-nos a nosaltres mateixos, i buscar el nostre propi sentit de la vida per molt que ens costi o estrany que sigui. Hem de fer la nostra pròpia música, tot i que ens quedem cantant sols.

sábado, 19 de abril de 2014

Activitat 13 L'evangeli anònim

"Perdí la cuenta de mí por estar contando días que nunca venían."
Relaciono la primera cançó amb l'espera de l'infant, el temps que va passar al costat de Jesús, ja que parla d'un nou dia on tot comenci de nou, com si estigués a punt de conèixer Jesús. Parla del temps d'espera, i això és quelcom que m'ha fet pensar, ja que a vegades passem la vida esperant. Però no vivim el present. D'alguna manera m'identifico en el fet que molts cops estic esperant. Espero a que acabi la classe per poder anar a una altra que m'interessa mes, i mentre sóc a aquesta, estic esperant que acabi la classe per poder anar a casa a dinar, mentre dino, estic esperant a poder acabar per poder estirar-me al sofà a veure la televisió, i mentre sóc al sofà espero arribar a l'ordinador. 
On es troba doncs el moment present? Quantes vegades vivim el present? Em vull proposar viure més el present, i viure més el dia a dia, perquè sinò, com diu la cançó "me olvidé de saborear 
por correr tragando". Suposo, que igual que com a mi em passa, al coetani de Jesús també, i mentre esperava que arribés algú a contestar-li les preguntes que tenia, i que l'entenguès, se li passava el temps inútilment, només esperant.

"Mi palabra es mi única bandera."
Crec que aquesta cançó es relaciona amb la forma de ser de Jesús, aquella personalitat tan especial que ens explicava el protagonista de "L'evangeli anònim".
La cançó ens parla d'una persona que és diferent, i no li importa ser-ho, una persona que impressiona per la seva senzillesa i la seva manera de ser, Una persona amb una nova visió del món i que valora la gent per ser com són, i no pel seu vestit.

"'Cause for the world you are someone But for someone you're the world "
Crec que aquesta última cançó recull la filosofia de Jesús. I pel protagonista de l'obra de teatre, Jesús es va convertir en el seu món, i en la seva manera de pensar. Recull les idees de estimar com a única manera d'aconseguir les coses, i no d'estimar com a forma d'interès per tal d'aconseguir quelcom en el futur. 




domingo, 30 de marzo de 2014

Activitat 12 La societat...com es construeix?

En una escola es dedica temps a identificar i desenvolupar les habilitats que permeten...
-... estimar la natura? 
No.
-... conèixer les possibilitats de cadascú?
Sí
-... estimar-se a un mateix i estimar els altres?
Sí
-... confiar en un mateix?
Sí
-... posar-se en la pell dels altres?
Sí
-... entendre per què a vegades tenim ganes de plorar?
No
-... entendre per què penso que no vull la meva vida?
No
-... entendre per què a vegades odio?
No
-... saber arriscar-me en coses importants?
No
-... saber repucuperar-me després d'un fracàs?
Sí
-... desenvolupar el meu silenci interior?
No
-... parlar de les relacions amb l'altre sexe?
Sí

Per tal de contestar les següents preguntes, m'agradaria afegir un article que vaig llegir a la revista Muy interesante del mes de febrer, escrit per Xavier Pericay, que crec que hi té molt a veure.

Una clase de Historia del Arte en un Instituto de Enseñanza Secundaria de una gran ciudad española. La profesora va proyectando imágenes en una pantalla. Cada una de estas imágenes va acompañada invariablemente de un comentario suyo sobre la luz, el color, la simetría; en fin, las claves para entender la pintura y su evolución. De pronto, un alumno próximo a la mayoría de edad —estamos en Segundo de Bachillerato— levanta el brazo y pregunta: «Profesora, ¿por qué salen siempre comiendo?». Y la profesora, a la que ya casi nada sorprende, ni siquiera ese tipo de preguntas, le responde que salen siempre comiendo porque la Última Cena es tal vez uno de los episodios del Evangelio más tratados por el arte de inspiración cristiana. El alumno asiente. Es decir, calla. A duras penas si sabe lo que es el Evangelio.

Por supuesto, esto no significa en modo alguno que el alumno en cuestión sea un supremo ignorante. Si el chaval no se tuerce, dentro de unos meses poseerá la condición de bachiller y lo más probable es que el curso que viene se siente en una de las muchas aulas universitarias del país. Vaya, que algo habrá aprendido para llegar hasta aquí. Sin duda. Ha aprendido unas cuantas destrezas, ha razonado lo justo, ha memorizado muy poco y, en general, se ha comportado. Y con ese bagaje ha ido pasando de curso sin problemas. Pero sus conocimientos no se limitan a eso. Incluso puede decirse que se han forjado al margen de eso. Su cultura, ese poso que le sirve de báculo para andar por el mundo, se ha constituido en gran medida con lo que él ha descubierto por su cuenta, sin que nadie, excepto quizá sus amigos, le haya orientado lo más mínimo. En la red ha encontrado cuanto podía precisar. Hasta los amigos. Su formación es en gran parte el fruto de ese navegar diario. Qué digo diario, constante, pues en su quehacer digital casi no conoce momentos de calma.Como es natural, una de las primeras consecuencias de esa situación es el descrédito de lo poco que ha aprendido en la escuela. Claro que también esta, al renunciar a sus valores tradicionales, le ha facilitado mucho las cosas. Porque, en su afán renovador, la escuela, y en especial la española, lleva por lo menos un cuarto de siglo primando valores como la convivencia, la tolerancia o el respeto —cuya transmisión correspondía hasta la fecha al ámbito familiar— y arrumbando los que siempre le habían sido propios, o sea, el esfuerzo, el afán de superación o la adquisición del saber. Esa suplantación de unos valores por otros; esa ruptura de la continuidad entre pasado y presente; esa indolencia casi programática —pues de lo que se trata, al cabo, no es de que el alumno aprenda, sino de que se sienta cómodo— han resultado fatales. Y la primera víctima —después de los propios alumnos, claro— ha sido el conocimiento o, si lo prefieren, esa Última Cena que ya no se sabe de dónde sale ni para qué.Así las cosas, cómo sorprenderse de que los informes de evaluación internacionales sitúen con reiteración a España a la cola de los países económicamente desarrollados por culpa de la gravosa incompetencia de sus jóvenes quinceañeros. O de que Finlandia, un país que figura siempre en los puestos de cabeza, dedique sus mejores estudiantes a la carrera de magisterio —al contrario, sobra decirlo, que España, donde esa carrera suele ser, por lo general, pasto de los más zoquetes—. O de que la Unesco advierta de que uno de cada tres españoles de entre 15 y 24 años abandona sus estudios sin acabar la secundaria, cuando la media europea es de uno de cada cinco —lo que, sumado a un paro juvenil del 50%, ofrece un panorama ciertamente desolador—. Todo esto era más que previsible hace un cuarto de siglo. Y, por previsible, evitable. Ahora, en cambio, poco se puede hacer ya. Sólo poner cataplasmas. Y gracias.
Crec que l'escola d'avui en dia ha oblidat ensenyar les coses que li pertoquen, i que ha començat a ensenyar coses que no hauria d'estar ensenyant, ja que són coses que no s'han d'aprendre a l'escola, sino que s'haurien d'aprendre a casa. L'educació d'un nen, per exemple, quant a la manera de comportar-se d'aquest, crec que hauria de ser donada per la família. És clar, que trobem que potser algunes famílies no donen aquesta educació que el nen hauria de tenir. Crec que això hauria de contrarrestar-se amb exigència a l'escola, en comptes de tolerància. Crec que d'alguna manera, l'escola pot tolerar que hi hagi alumnes diferents, que tinguin necessitats diferents, crec que és una obligació que toleri aquestes coses. D'altra banda, crec que també hauria de ser una obligació que l'escola no toleri que hi hagi gent que pugui passar de curs presentant les feines tard o fent el gandul a classe i molestant els altres mentre ho fa. Crec, que en aquest aspecte, l'escola hauria de ser d'alguna manera, més professional, i per tant obligar els alumnes a treballar per igual des del primer dia, oferint unes qualificacions justes que es relacionin amb el treball fet, i no amb la manera de ser de l'alumne.

No crec, per exemple, que a l'escola s'hagi d'explicar com recuperar-se després d'un fracàs, o com desenvolupar el silenci interior, ja que crec que aquestes coses corresponen a la família, i a l'àmbit més proper, i no a l'escola. Si que pot pertocar a l'escola, per exemple, resoldre els conflictes que hi hagi a l'escola, però amb la mateixa exigència que s'hauria de donar als estudis, un nen que està rebent una bona educació a casa no s'hauria de comportar malament a l'escola.

En conclusió, no crec que l'escola hagi de tindre un caràcter que eduqui als nens com a persones, sino que l'escola hauria de ser el lloc on els nens van a adquirir coneixement, i no pas a aprendre a ser persones. Sobre l'article, no puc saber com ha canviat això, ja que no era a l'escola fa vint-i-cinc anys i no puc saber com era, però crec que l'escola s'hauria de centrar en oferir coneixements als alumnes, coneixements pràctics per la seva vida.

D'altra banda, crec que a l'escola actual es reflexiona poc. Cada cop es memoritza més, i es relacionen menys els conceptes. No veig possible, per exemple, que per aprendre física, molta gent s'aprengui de memòria els procediments que ha de seguir per resoldre cada problema en comptes d'aprendre com fer-ho. Crec que ens ensenyen a memoritzar molt, i al final, no sabem perquè va ocòrrer la Revolució Francesa, sinò que sabem què hi havia abans, què va passar a la Revolució Francesa i què hi va haver després, però no tenim ni idea de per què les coses van ser així, i per què no d'una altra manera.

Serà per algun motiu, que l'educació espanyola va a la cua dels països desenvolupats...

SI TE DICEN... | Los Gatos del Gitano



Si te dicen que no vales, alégrate porque no tienes precio 
Si te dicen estás fuera, ya no tendrás que aguantar a los de dentro 
Si te dicen se acabó, busca para ti otros finales 
Si te dicen ya no eres el mismo, ellos serán siempre iguales 
Si te dicen no estas a la altura, ponte tacones más a menudo 
Si no te entienden cuando dudas, el que no duda sí lo lleva crudo 
Si te dicen que no cantes, canta y desafina más 
Si te dicen no te quiero, di lo importante es participar. 

Y si te dicen quédate esta noche, quédate esa noche y la siguiente en mí, 
que en los mejores momentos nunca sabemos que decir. 
Y si te dicen vete mañana, haz la maleta, dale un beso y ve feliz, 
que en los peores momentos no queda nada que decir. 

Si te dicen que está lloviendo contéstales sólo chispea 
Si te dicen 'cásate conmigo', amigo, y ahora tienes un problema 
Si te dicen dónde te has metido, diles bajo el cielo azul 
Si te dicen eres un borracho, entonces brinda a su salud. 
Aquesta cançó ens diu que no fem cas allò que els altres ens diuen, i que mirem el món d'una manera optimista, que si ens diuen que plou, ho mirem d'una altra manera, i pensem que "solo chispea", i que si et diuen que no vals, t'has d'alegrar, ja que no tens preu.
Aquesta cançó m'anima molt, per la seva lletra i pel seu to alegre.

XXI | Supersubmarina



Somos la generación de un cambio climático radical. 
Individuos que andan por el mundo sin centro de gravedad. 
Universalmente conectados por magia electroviral. 
Somo herederos de algo que ya no queremos, 
de algo que hace mucho tiempo establecieron 4 viejos. 

Bichos del XXI, juntemos nuestros puños 
para romper el próximo escalón. 
Bichos del XXI, no es nuestro futuro, 
vamos a dejar bien alto el pabellón. 

Bastará con que gritemos juntos, 
de mi no se reirán. 
Saltará a la vista que en intelecto nunca nos van a pillar. 
Se reflejará en nuestras caras 
el brillo de la verdad. 
Se abrirán las puertas que nunca 
han estado abiertas por las que hace mucho 
tiempo construyeron cuatro viejos. 

Bichos del XXI, juntemos nuestros puños 
para romper el próximo escalón. 
Bichos del XXI, no es nuestro futuro, 
vamos a dejar bien alto el pabellón.
Aquesta cançó de Supersubmarina proposa el problema del canvi de la nostra generació, la "generació perduda", el fet que molts de nosaltres no sabem d'on venim ni a on anem. Supersubmarina proposa amb la lletra d'aquesta cançó que si treballem conjuntament conseguirem lluitar pel nostre futur, ja que a intelecte, estan units, no ens guanya ningú. A més, el videoclip aporta un guiny a la novel·la "Un món feliç" de Aldous Huxley.

QUE NO ES VERDAD | Maldita Nerea

Y yo no se muy bien de quien, 
de quien diablos fue la idea 
de contar a todo el mundo 
las mentiras que hoy nos llevan 
a caer en más misero destino, 
a ser un número en las listas del Inem. 

Y ese tal seguro que, 
que estudia alguna carrera 
sin motivo y porques para no ser un cualquiera 
tanto tienes, tanto vales 
es la enseñanza primera 
eso es lo que nos han vendido al por mayor 

que no!! que no!! 
que digo: 

Que no es verdad 
que no haya tiempo 
para cerrar los ojos 
y poder volar 
por otros cielo, 
afortunadamente sé 
que no es verdad 
que hayamos muerto 
abandonados a la cruda realidad 
de no querernos 
afortunadamente digo 
uuuuuuuuuuhhhhh 

para ser gente de bien 
ser un alguien importante 
lo primero es estudiar 
y lo segundo es olvidarse 
de las cosas que tu corazón 
te mandé. 
Que aunque te hagan feliz 
no sierven pa´comer 
ay ayayayayayayay 
Y si tienes suerte 
ya, ya sabemos lo que pasa 
quizas llegue a opositar, 
tal vez consiga una plaza, 
un buen puesto en oficinas 
del estado. 
Y olvidaré las tonterias 
que soñé. 

que no!! que no!! 
que digo: 

Que no es verdad 
que no haya tiempo 
para cerrar los ojos 
y poder volar 
por otros cielo, 
afortunadamente sé 
que no es verdad 
que hayamos muerto 
abandonados a la cruda realidad 
de no querernos 
afortunadamente digo 
uuuuuuuuuuhhhhh 
y afortunadamente digo 
oh oh 

Ya ves la felicidad 
no se vende tan barata 
como el odio o el rencor 
y esas mentiras que matan 
poco a poco y sin contar 
con uno mismo, 
¿dime qué harias 
si nacieras otra vez? 

que no!! que no!! 

Que no es verdad 
que no haya tiempo 
para cerrar los ojos 
y poder volar 
por otros cielo, 
afortunadamente sé 
que no es verdad 
que hayamos muerto 
abandonados a la cruda realidad 
de no querernos 
afortunadamente digo 
Que no es verdad 
que no haya tiempo 
para cerrar los ojos 
y poder volar 
por otros cielo, 
afortunadamente sé 
que no es verdad 
que hayamos muerto 
abandonados a la cruda realidad 
de no querernos 
afortunadamente digo 
uuuuuuuuuhhhhhhh 
que no es verdad 


Aquesta cançó ens proposa el problema que ens han dit com hauríem de ser feliços, què hauríem de ser, i que per tant farem el que s'espera de nosaltres. Maldita Nerea ens proposa que sí que hi  ha temps per ser nosaltres, i per poder volar i aconseguir els nostres somnis mes perseguits. Que no tenim perquè conformar-nos amb allò que ens han dit que ens hauríem de conformar.

viernes, 7 de marzo de 2014

Preguntes

Després de llegir diverses vinyetes a classe em vaig formular diverses preguntes:
-Com ens influeix la publicitat?
-Som fàcils d'inluenciar?
-Fem moltes coses per influència d'altres?
-Quan som vertaderament nosaltres?
-Som només influències d'altres persones?
-On es troba la vertadera personalitat?
-És la personalitat només una barreja d'influències?
-Si cada persona està influenciada per d'altres, ¿som descendència directa de grans pensador de la història?
-Quina quantitat de personalitat aportem a la nostra quantitat d'influències?
-Són les influències les que ens porten al pensament propi?
-Ens mostrem com som davant els altres?
-Acostumem a fer coses per agradar els altres?
-És necessari mostrar una cara davant els altres?
-Fins a quin punt és necessari mentir per agradar una persona?
-Som persones moldeables i podem canviar de forma segons el nostre entorn?
-Queden persones vertaderes?
-Fins quin punt podem ser egoïstes?
-Ens importen els altres o només hi tenim un punt posat?
-Les relacions personals són un intercanvi "comercial"?
-Cuidem la nostra família perquè ens ajuden i aquesta a nosaltres perquè ens necessitarà en el futur?
-Fem les coses desinteressadament?
-Hem avançat des de l'Edat Mitjana quant a termes d'amor i relacions personals?
-Necessitem tot el que tenim?
-Comprem coses influenciats per altres?
-Ens informem de les coses que comprem?
-Sabem d'on provenen les coses que comprem o tenim?
-Som conscients de la barreja de factor que afecten a tots els productes que comprem?
-Tenen preu algunes de les coses que comprem?
-Podríem fer un món millor deixant de comprar algunes coses?
-Haurien de portar els productes una informació detallada sobre a on es dirigeix el preu del producte?
-Ens preocupem de la procedença dels productes que comprem?
-Preferim no saber d'on venen?
-Pensem cada cop menys?
-Adaptem el nostre pensament a allò que ens diuen?
-Ens estem convertint en una societat sense consciència?
-Què és la consciència col·lectiva?
-Tenim consciència individual?
-Som conscient del que fem?
-Quina relació té la consciència amb els valors?
-Estem perdent els valors?
-Què son els valors?
-Quins valors hi ha?
-És bo tenir valors?
-Quina relació hi ha entre principis i valors?
-Són les persones amb principis persones tancades cara als altres i amb poca probabilitat de canvi?
-Quin tipus de societat som?
-De quin tipus de societat venim?
Cap a quin tipus de societat ens dirigim?





He escollit aquesta vinyeta perquè m'ha fet gràcia com alguns es preocupen per canviar el món, i mentre intenten ajudar la gent, aquesta segueix indiferent. Crec que d'alguna manera recull moltes de les preguntes que he formulat abans.