Veient el primer vídeo, vaig pensar en la manera de fer de la tecnologia. Vaig preguntar-me fins a quin punt la tecnologia facilita la vida d'una persona, i fins quin punt pot fer-la més freda. En cas d'utilitzar la tecnologia que ens ofereix el vídeo perdem molts plaers. Perdem el plaer de perdre's i acabar a un lloc millor del que volies anar, o el poder utilitzar l'excusa de que t'has perdut si arribes tard.
Crec, que donant ús a aquestes tecnologies ens convertiríem en una societat encara més freda. Avui dia, costa conèixer els veïns o la gent que viu a prop nostre. Crec que amb l'ús d'aquestes tecnologies passaria encara més. Fa uns quants anys, anaven a comprar i coneixien el carnisser, el peixater, i podien saber d'on sortia el producte. Avui dia, en canvi, jo no coneixo ni al director de Mercadona, ni al de Caprabo, i poc a poc, la carn dels supermercats també ve empaquetada, el peix en caixes i fins i tot apareixen les caixes registradores d'autoservei i desapareixen les caixeres.
Tot depèn, de l'ús que fem de les tecnologies, però està clar que ens acabarem veient obligats a utilitzar-les si no volem quedar-nos excluits de la societat. A algunes coses podem negar-nos i només ens diran que som raros, si no tenim televisió a casa, o si no tenim el nou smartphone de Samsung. Però, es contractaria abans algú que domini noves tecnologies o algú que no en sàpiga res, i com el pagaran si no té compta corrent, ni el poden localitzar per telèfon o mail? Poc a poc, aquestes tecnologies penetren en la nostra societat fins el punt que ens veiem obligats a utilitzar-les si volem continuar formant part de la societat i sense excluïr-nos, però espero, que com a mínim no perdem el contacte humà, perquè em seria molt trist anar un dia a comprar roba i haver-ho de fer a una màquina, sense poder anar mirant la roba i tocant-la ni parlar amb el dependent per que em digui què em queda millor.
Veient el segon vídeo em vaig sentir molt impotent. Jo tinc telèfon mòbil, i suposo, que com tots els altres també deu portar coltan. No l'he vist mai, ni sé com és, i segurament si em diuen que no en té podria creure-m'ho igual que m'ho puc creure quan em diuen que en té.
El meu mòbil ja s'ha fabricat, i d'alguna manera no puc canviar la seva composició perquè ja es va acabar fa uns anys. Tampoc canvio de mòbil massa sovint, el meu únic mòbil nou va ser el primer, des de llavors, vaig heretant el mòbil del meu pare quan ell compra un altre per questions de feina, i a la vegada, el meu passa a la meva mare, aixi que no em sento massa culpable, perque no crec que formi part de la societat consumista que vol tenir sempre el millor telèfon mobil del mercat, però tot i això, una part de mi es sent culpable, perquè potencia i utilitza allò que cause les guerres i el maltractament.
Suposo però, que seria inútil d'alguna banda, manifestar-se contra això. No m'agrada dir que les coses són impossibles, o que una persona sola no pot fer res, perquè són les persones les que canvien el món, però les multinacionals són les que estan darrere d'això, i també els diferents governs dels diferents països que tenen interessos en els diners que això genera, perquè al cap i a la fi, els diners mouen el món, i això és quelcom difícil de canviar. Suposo que és això el que origina el sentiment d'impotència d'algú tan petit davant d'un món tan gran. A més, costa molt saber què hi ha darrere de les coses, podria haver-hi coltan o coses amb el mateix valor a totes les nostres coses, al cafè que bebem o a les sabates que portem. Crec en la solidaritat humana, però també crec que per una part ells són els que han de fer el primer pas negant-se a buscar coltan o buscant les millors condicions per ells. D'alguna manera, els avanços que han portat a la manera de treballar d'Espanya actualment ha vingut de revolucions que s'han anat fent, sense que vingués gent d'altres països a preocupar-se per la manera de com treballaven aquí, però també crec que d'alguna manera són els avanços en els drets laborals d'aquí els que porten a que en aquests països se'ls sotmeti d'aquesta manera, ja que no és a l'Àfrica on són les fàbriques de telèfons mòbils, ni el major sector de vendes d'aquests.
D'altra banda, crec que som nosaltres mateixos els que hem d'impulsar aquestes mesures, i fer que a les grans empreses se les obligui a fabricar els seus productes de manera responsable, però en un món corrupte on tot està mogut pels diners i no pas per l'ètica o la moral, veig difícil que això pugui ocòrrer, potser és aquest el problema de la nostra societat, i el problema contra el que ens toca lluitar.
Sobre la frase de l'autor, crec que d'una banda té raó, però ja ha comprat el telèfon, i ja ha contribuït a la guerra del Congo, per enviar un missatge o no no canviarà, ja que no consumeix coltan al enviar missatges, però potser hauria d'intentar trigar més a comprar el següent mòbil, donat que tots els mòbils del mercat estan fabricats amb coltan. Potser una bona idea seria fabricar un mòbil amb coltan, però segurament la gent es negaria a comprar un mòbil més car i amb menys prestacions que les que ofereix el ventall actual de telèfons mòbils. D'altra banda, també haurien d'actuar les fabricants de telèfons, i diuen que hi participen, però només podem creure-ho, o no creure-ho, perquè és una cosa que jo des de casa meva no puc comprovar, podria fer-ho, però tampoc en treuria profit de saber si Nokia realment està ajudant a la situació actual del Congo. D'una altra banda, també s'hauria de sentir culpable si no l'utilitzés, perquè el coltan ja està dins del seu mòbil, i no li retornarà la vida a la gent que ha mort per extreure'l, i ja de tenir un mòbil, que l'utilitzi.
No crec que el meu ús sobre l'aparell variï, ja que no compro telèfons nous, com he explicat abans, i d'alguna manera no contribueixo a la fabricació de nous mòbils, que és la causa de la guerra, i no que s'utilitzin més o menys, perquè l'ús no afecta a la producció. Cuido bé el meu telèfon mòbil, perquè em duri el més temps possible, i com he dit abans, utilitzo el mòbil del meu pare quan ell s'ha de comprar un altre per motius de feina, de manera que utilitzo el mòbil, però està sent reciclat, més tard per la meva mare. A més, hem reciclat els mòbils i ordinadors que ja han deixat de fer servir, de manera que el coltan d'aquests pugui tornar a ser reutilitzat per fer mòbils nous. Crec que actualment la gent que es compra nous telèfons mòbils ja en tenia un, i per tant, si cada persona recicla el seu antic mòbil, pot obtenir coltan per un de nou. Parlo des de la incertesa, ja que no sé la quantitat que s'utilitza, ni si varia més, ni tan sols si es pot reciclar, però suposo que hauria de ser més econòmic.
He vist els vídeos amb els meus pares, primer el del coltan, el meu pare ja sabia de què anava, però tot i així l'ha xocat bastant veure les imatges com són. Tot i això, ha seguit comprant telèfons mòbils, perquè els necessita per la seva feina, i diu que no pot fer-hi res. Diu que si seguíssim això hauríem de deixar de comprar o utilitzar tot allò que vingui del plàstic, ja que també hi ha moltes guerres pel petroli, o no comprar cap joia que sigui d'or o de diamant, perquè hi ha molta cosa per darrere. Mai podem saber què és allò que hi ha darrere de les coses, i per tant, cada cop que acceptem alguna cosa, un diari que ens reparteixen a l'entrada del metro o qualsevol tonteria que poguem comprar, hauríem d'informar-nos del procés de fabricació directe, i el procés de fabricació de tots els materials que han portat a aquesta cosa. La meva mare s'ha consternat amb la veritat, ja que no en sabia res, i li ha resultat quelcom infrahumà. Tot i això, no pensa deixar d'utilitzar el seu mòbil, ja que el coltan ja hi és a dins, i no el treurà. Diu que li sembla quelcom salvatge, que tots els governs, per poder guanyar més diners i poder emportar-se més a casa consenteixin l'ús d'aquests minerals. Hem estat parlant els tres sobre el tema, i hem arribat a la conclusió que aquest tema s'hauria de solucionar des dels governs dels països que potenciem l'ús d'aquests minerals, i hauríem de fer una proposta ciutadana, o recolzar-la si ja n'hi ha per tal que avancem cap a una producció respectuosa dels telèfons mòbils, però pensem els tres que això porta temps, i que no passarà d'un dia per l'altre, perquè les coses van lentes, i hem d'anar fent les passes poc a poc, perquè si intentem fer-les totes de cop caurem al precipici.
Respecte al segon vídeo, el meu pare ha dit que tot el que hi surt ja ho tenim, ja que podem comprar per internet i fer-nos els conjunts que ens donen, podem utilitzar el GPS per anar als llocs, podem llegir en e-readers o podem fer videotrucades amb qui vulguem, per tal d'ensenyar-los els videos, jo mateix he endotllat el mòbil del meu pare a la televisió, com si fos un vidre amb el que enllaço la pantalla, com al vídeo. Diu, que això només és passar tot el que tenim a totes parts i sobre superfícies de vidre, però que tots aquests sistemes ja estan entrant a la societat. La meva mare, en canvi, d'igual manera que jo, pensa que aquestes coses ens distancien de la societat, i que viure d'aquesta manera significa passar-se tot el dia amb el dit a una pantalla, i que viure d'aquesta manera, tocant pantalles en comptes de tocant persones, no té cap gràcia, ja que és molt fred, tot i això, li ha semblat molt divertit i entretingut poder viure així, però diu que no li agradaria. Respecte als llocs de treball que podrien ser destruits per les màquines i robots, el meu pare diu que se'n podrien crear d'altres, com ja va passar amb la Revolució Industrial, ja que la societat necessitarà altre tipus de feina a ser realitzada.
El Fairphone consisteix, o així he entés, en un projecte de crowdfunding holandès per tal de crear un mòbil completament just, amb material que no hagi extret de cap situació violenta, i a més amb molt bones prestacions, i a més fabricat en codi lliure per que qualsevol pugui editar-lo com vulgui. S'ha anat financiant la seva creació amb les compres de la gent, que els arribarà quan el construeixin, i també es poden comprar les peces separades. Comparat amb els mòbils del mercat, no és gaire car, però crec que no es pot comprar encara, o que s'ha esgotat i s'està refabricant.
La idea d'aquest mòbil em sembla genial, ja que és un telèfon que té les mateixes prestacions que un LG o un Samsung amb coltan i d'altres coses, de preu semblant o inferior, i a la vegada estan ajudant a gent amb iniciativa, que destinarà una part del preu a obres socials, i està ajudant a no destruir el món en el que vivim i fer-ne d'ell un lloc millor on viure. Tot i això, no crec que les grans empreses vulguin que es sàpiga d'aquest mòbil, ja que generaria molta competència, tot i que aquest de moment no es pot generar en cadena, de manera que no poden produïr grans sèries d'aquest mòbil per vendre-les a grans quantitats. A la vegada, suposo que no voldran gastar part dels diners en publicitat, ja que haurien de pujar-ne el preu, i per tant la publicitat es farà del boca a boca, i no massivament com amb altres mòbils. Però suposo que si una idea d'Amsterdam ja ha arribat fins aquí, el boca a boca ja s'ha fet, i poc a poc aquesta idea anirà creixent, fins que les grans marques, davant d'aquesta competència, es veuran obligades a deixar d'utilitzar coltan per poder vendre a la gent. Només és una suposició, qui sap quan ocorrerà, però tan de bo que passi. Si jo tingués la necessitat de comprar-me un mòbil nou, segurament escolliria aquest.
Tew Bunnag diu que els mals de la societat actual es troben en l'egoisme de les persones, que només viuen per sí mateixes, no són generosos, la gana espiritual, de la senzillesa, ja que ara ho fem tot massa complicat i el consumisme.
No crec que hagi entés gaire bé el concepte de "Vivir fragmentados", però intentaré explicar la manera com ho he entès. Viure fragmentats es refereix a la necessitat que molts cops tenim de comprar coses, perquè creiem que les coses que comprem ens proporcionaran felicitat i plaer, però aquest plaer només dura els primers minuts i després ens sentim buits. D'alguna manera, l'autor diu que comprem sensacions, és a dir, comprem els moments, però un cop passats ens sentim buits, ja que el moment en el que tenim un cotxe nou ja ha passat, i com el cotxe ja no és nou, necessitem comprar una altra cosa per tal de poder sentir-nos vius de nou.
L'autor diu que hem de ser generosos existencialment, i això a mi em sembla perfecte, crec que d'alguna manera ja intento aplicar-ho, donant part de mi, part del meu temps a la gent, tot i que sàpiga que mai no me'l podran tornar, o em podran donar res a canvi, i això no m'importa. Crec que és quelcom bo en la societat, ja que si tots penséssim d'aquesta manera, segurament, la balança quedaria equilibrada, i tots faríem i rebríem coses bones, però sense estar esperant aquestes coses bones per arribar, i sense la necessitat que arribin, però sent tots generosos, de ben segur que es compensaria. També diu que hem de connectar amb allò essencial, fora de la tecnologia que ens deixa tant fascinats, i això també em sembla perfecte, ja que a mi m'agrada dedicar-me temps a mi mateix. Tot i que normalment ho combino amb la tecnologia, ja que escric els meus pensaments, o les coses que em passen amb un ordinador per després guardar-ho, o amb el mòbil quan necessito guardar alguna memòria o algun pensament. També m'agrada sortir en bicicleta per la vora del mar i pensar en les meves coses, lliure de tot, o sentar-me davant un paisatge bonic i pensar, crec que m'ajuda a tranquilitzar-me i a conèixer-me a mi mateix i poder madurar les meves idees. L'autor també diu que hem d'entendre que som món, i que les coses que fem aquí afecten a altres. Sobre aquesta idea mai hi he pensat massa, crec que encara no he arribat al punt de reflexió o de maduresa, o el que sigui, que això requereix, i em costa molt de fer-me a aquesta idea. L'entenc perfectament a nivell teòric, però a nivell pràctic és molt més difícil d'aplicar, i em resulta gairebé impossible, però espero que amb el pas dels anys aquesta idea vagi canviant poc a poc. Diu que viure és poder ser conscient de que tot allò que té vida respira, i que tot és cíclic. Últimament, en el darrer any, m'he proposat fixar-me més en les coses petites, en els petits detalls, crec que d'alguna manera es refereix a això, i la vida es torna molt més entretinguda quan em fixo als detalls, tot i que crec que no m'hi fixo encara a nivell màxim. Tot va sorgir quan em vaig adonar que els turistes quan van a una ciutat, sempre miren cap a dalt, mirant totes les façanes dels edificis i totes les cases, fins i tot aquelles a les que els que vivim dins de la ciutat mai hauríem fixat la vista. Em vaig proposar conèixer més la meva ciutat, els racons, aprofitar la bellesa del Gòtic, que vaig coneixent poc a poc, i de les cases de l'Eixample. He descobert cases precioses per les que passava quasi cada dia, i tot per anar mirant enlaire, tot i que gràcies a anar mirant als edificis també m'he caigut més d'un cop, però no es pot estar mirant a tots els llocs a l'hora...
El Fairphone consisteix, o així he entés, en un projecte de crowdfunding holandès per tal de crear un mòbil completament just, amb material que no hagi extret de cap situació violenta, i a més amb molt bones prestacions, i a més fabricat en codi lliure per que qualsevol pugui editar-lo com vulgui. S'ha anat financiant la seva creació amb les compres de la gent, que els arribarà quan el construeixin, i també es poden comprar les peces separades. Comparat amb els mòbils del mercat, no és gaire car, però crec que no es pot comprar encara, o que s'ha esgotat i s'està refabricant.
La idea d'aquest mòbil em sembla genial, ja que és un telèfon que té les mateixes prestacions que un LG o un Samsung amb coltan i d'altres coses, de preu semblant o inferior, i a la vegada estan ajudant a gent amb iniciativa, que destinarà una part del preu a obres socials, i està ajudant a no destruir el món en el que vivim i fer-ne d'ell un lloc millor on viure. Tot i això, no crec que les grans empreses vulguin que es sàpiga d'aquest mòbil, ja que generaria molta competència, tot i que aquest de moment no es pot generar en cadena, de manera que no poden produïr grans sèries d'aquest mòbil per vendre-les a grans quantitats. A la vegada, suposo que no voldran gastar part dels diners en publicitat, ja que haurien de pujar-ne el preu, i per tant la publicitat es farà del boca a boca, i no massivament com amb altres mòbils. Però suposo que si una idea d'Amsterdam ja ha arribat fins aquí, el boca a boca ja s'ha fet, i poc a poc aquesta idea anirà creixent, fins que les grans marques, davant d'aquesta competència, es veuran obligades a deixar d'utilitzar coltan per poder vendre a la gent. Només és una suposició, qui sap quan ocorrerà, però tan de bo que passi. Si jo tingués la necessitat de comprar-me un mòbil nou, segurament escolliria aquest.
Tew Bunnag diu que els mals de la societat actual es troben en l'egoisme de les persones, que només viuen per sí mateixes, no són generosos, la gana espiritual, de la senzillesa, ja que ara ho fem tot massa complicat i el consumisme.
No crec que hagi entés gaire bé el concepte de "Vivir fragmentados", però intentaré explicar la manera com ho he entès. Viure fragmentats es refereix a la necessitat que molts cops tenim de comprar coses, perquè creiem que les coses que comprem ens proporcionaran felicitat i plaer, però aquest plaer només dura els primers minuts i després ens sentim buits. D'alguna manera, l'autor diu que comprem sensacions, és a dir, comprem els moments, però un cop passats ens sentim buits, ja que el moment en el que tenim un cotxe nou ja ha passat, i com el cotxe ja no és nou, necessitem comprar una altra cosa per tal de poder sentir-nos vius de nou.
L'autor diu que hem de ser generosos existencialment, i això a mi em sembla perfecte, crec que d'alguna manera ja intento aplicar-ho, donant part de mi, part del meu temps a la gent, tot i que sàpiga que mai no me'l podran tornar, o em podran donar res a canvi, i això no m'importa. Crec que és quelcom bo en la societat, ja que si tots penséssim d'aquesta manera, segurament, la balança quedaria equilibrada, i tots faríem i rebríem coses bones, però sense estar esperant aquestes coses bones per arribar, i sense la necessitat que arribin, però sent tots generosos, de ben segur que es compensaria. També diu que hem de connectar amb allò essencial, fora de la tecnologia que ens deixa tant fascinats, i això també em sembla perfecte, ja que a mi m'agrada dedicar-me temps a mi mateix. Tot i que normalment ho combino amb la tecnologia, ja que escric els meus pensaments, o les coses que em passen amb un ordinador per després guardar-ho, o amb el mòbil quan necessito guardar alguna memòria o algun pensament. També m'agrada sortir en bicicleta per la vora del mar i pensar en les meves coses, lliure de tot, o sentar-me davant un paisatge bonic i pensar, crec que m'ajuda a tranquilitzar-me i a conèixer-me a mi mateix i poder madurar les meves idees. L'autor també diu que hem d'entendre que som món, i que les coses que fem aquí afecten a altres. Sobre aquesta idea mai hi he pensat massa, crec que encara no he arribat al punt de reflexió o de maduresa, o el que sigui, que això requereix, i em costa molt de fer-me a aquesta idea. L'entenc perfectament a nivell teòric, però a nivell pràctic és molt més difícil d'aplicar, i em resulta gairebé impossible, però espero que amb el pas dels anys aquesta idea vagi canviant poc a poc. Diu que viure és poder ser conscient de que tot allò que té vida respira, i que tot és cíclic. Últimament, en el darrer any, m'he proposat fixar-me més en les coses petites, en els petits detalls, crec que d'alguna manera es refereix a això, i la vida es torna molt més entretinguda quan em fixo als detalls, tot i que crec que no m'hi fixo encara a nivell màxim. Tot va sorgir quan em vaig adonar que els turistes quan van a una ciutat, sempre miren cap a dalt, mirant totes les façanes dels edificis i totes les cases, fins i tot aquelles a les que els que vivim dins de la ciutat mai hauríem fixat la vista. Em vaig proposar conèixer més la meva ciutat, els racons, aprofitar la bellesa del Gòtic, que vaig coneixent poc a poc, i de les cases de l'Eixample. He descobert cases precioses per les que passava quasi cada dia, i tot per anar mirant enlaire, tot i que gràcies a anar mirant als edificis també m'he caigut més d'un cop, però no es pot estar mirant a tots els llocs a l'hora...
