La pregunta pel sentit de la vida del protagonista del còmic comença en quant es desperta. És a dit, deixa de creure en tot el que li diuen, o el que li han fet creure i es comença a preguntar a ell mateix sobre qui és, què fa, quin és el seu sentit a la vida, cap a on va...
En la meva opinió, el contenidor de la pàgina 22 simbolitza totes les ordres que ens han estat donades, moltes contràries a la nostra voluntat o al nostre voler fer. En aquest cas, hi ha moltes fletxes que manen cap a on ha d'anar, i el contàiner seria on ha de deixar la seva joguina, per perdre la seva infància. I doncs, convertir-se en una persona manipulable, amb por per aprendre.
A dins del passadís es veu el que tothom hauria de seguir, totes les coses que hom hauria de fer, amb totes les ordres i indicacions (les fletxes) donades. De les quals no ens podem sortir (per això el filat espinós). En canvi a fora podem veure la realitat natural, el viure sense ordres a complir, i podent ser nosaltres mateixos, tenint lliure albir, i així podent prendre les nostres pròpies decisions en el nostre dia quotidià sense estar marcats per ningú, ni per la societat, ni per cap cap omnipotent.
A la primera vinyeta de la plana 25 podem veure l'ideal de felicitat que ens imposen des de que neixem. Ens diuen que em de treballar per poder tenir un bon sou, i així poder comprar un bon cotxe i una bona casa per poder cuidar a la teva família, i anar de vacances a l'estiu quan a la feina on treballes només per diners i sense devoció et deixi anar dues setmanes de vacances. Ens diu, que si fem tot això, serem útils per la societat, i serem realment feliços. Però no crec pas que tot el que hom necessita en la vida sigui un cotxe, una casa i altres possessions materials. La felicitat es troba en allò que cadascú desitja.
Comencem a despertar-nos quan veiem que hi ha altres maneres per viure, que no tothom ha de viure igual ni és feliç per les mateixes coses, ens comencem a despertar quan trobem que no som realment feliços fent allò que ens hauria de fer ser feliços, quan ens n'adonem, que els altres tampoc ho són, i quan veiem que un camí alternatiu és possible i que ningú no és més important que ningú.
Crec que he viscut una gran part de la meva vida amb els ulls tancats, i no crec que encara ara els tingui del tot oberts, és més, no crec que mai pugui arribar a tenir-los oberts del tot, o arribar a estar completament despert. Crec que és un procès, i jo, com a mínim ja l'he començat, i camino cap al despertar complert, i cap a poder estar dia a dia feliç amb mi mateix segons les meves pròpies conviccions. No crec que sigui cosa d'un dia despertar-se amb els ulls completament oberts i il·luminats. Però hem de caminar cap allò que volguem aconseguir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario