Activitat 17 Avaluació del curs

Aquest curs de religió m'ha sorprès. M'ha sorprès molt, ja que no esperava que pogués ajudar-me tant a madurar i a reflexionar sobre allò que m'envolta.

No vaig passar un estiu genial l'any passat, i vaig començar el curs amb la necessitat de reinventar-me i sobre tot de canviar moltes coses que no funcionaven dins meu. Durant el curs he estat intentant trobar-me a mi mateix, sobre tot cara al segon quadrimestre, he començat a reflexionar sobre com sóc, sobre perquè sóc així, i si de veritat sóc així, o només aparento ser així per quedar bé, o si vull ser així... Mil aspectes a valorar, i molta inseguretat a l'hora de fer-ho. Les activitats de religió m'han ajudat a reflexionar sobre coses, he pogut centrar alguns dels aspectes de la meva persona, i he après que reflexiono millor quan escric el que penso. No estava molt convençut a principi de curs del fet d'haver de penjar totes les meves vivències personals i reflexions a un bloc a internet on qualsevol pot tenir accès, i la informació del qual quedarà per sempre a la xarxa. Reflexions d'un jove de 16 anys que potser mai arriba a ser res, o potser algun dia es converteix en una persona important, si més no, per algú en concret. Quant més he escrit, millor m'he pogut mostrar a mi mateix, aquesta evolució la noto al llegir entrades anteriors, o al veure com ha anat canviant el bloc, com hi he anat posant cada cop més part de mi, i com m'he lliurat a dir el que volgués sense pors i sense prejudicis, deixant de banda que hi hagi una nota darrere de les activitats, i reflexionant, no perquè hi estigui obligat, o perquè vulgui aconseguir determinada nota, si no perquè m'ajuda, i em sento bé mentre ho faig, ja que d'alguna manera, tinc una excusa per tenir un moment d'interioritat amb mi mateix, ja que al cap i a la fi, estic escrivint sol, sense ningú escoltant-me directament a l'altre costat, sense ningú comentant què li ha semblat cada entrada. Crec que és bo tenir una excusa per a tenir moments d'interioritat. Tot i això, suposo que després d'aquesta experiència el bloc el tancaré, i com tinc totes les entrades guardades podré seguir llegint-les quan jo vulgui, sense exposar-me davant la societat.

Fruit d'aquest desig de saber què aparentava, i recolzat per temes que vam parlar a classe, sobre xarxes socials, i sobre la persona, allò de publicar a Facebook com de bo havia estat el cap de setmana, vaig decidir tancar-me'l, obrir un altre per amics completament inútil, només per reservar el contacte amb algunes persones, amb 30 amistats i sense res a aparentar. 

També, fruit de les classes de religió, he decidit que m'agradaria ser més obert. Fa dos o tres mesos, vaig sentir que a les classes, durant les dinàmiques, molta gent no se sent còmode, no vol parlar o dir el que pensa o sent a l'interior. Em vaig sentir identificat en aquest fet. Si més no, no acostumo a tenir cap problema en dir què penso, o que opino sobre un tema concret, però quan he de parlar del meu interior, fora de les meves opinions, ja no m'agrada tant. Crec que em tancava molt, tant amb amics com amb la família. Tenia unes relacions completament superficials amb tothom. Crec que potser la més superficial és la que tinc amb una de les persones amb qui més temps passo, i a qui li tinc molta estima. Sempre parlem, parlem molt, però només parlem d'allò que ens passa, no parlem del que sentim quan ens passa, i sentim angoixa si hem d'explicar-nos res interior. He intentat començar a ser una mica més obert amb els meus coneguts, o amics, o com sigui que podria dir, de tota la vida. Amb dos amics crec que he conseguit posar bastant de la meva part. Tot i això, sento una mica de buit quan a les meves relacions amb aquestes persones jo sóc l'únic que explica el seu interior. Potser m'ha tocat viure a una societat individualista i tancada amb sí mateixa. No sé diferenciar el que és exterior, i el que és interior, no veig gaire clara la diferència, o el punt de tall, però d'alguna manera, ho entenc com aquell punt on entren en joc les emocions, els adjectius per descriure com ens sentim, tot allò que tenim dins nostre i costa d'expressar, crec que és allò que més costa treure i posar-ho sobre la taula, i m'agradaria poder-ho posar sobre la taula amb la meva família, que al cap i a la fi, és amb qui més temps passo.

És possible, que em sigui més fàcil mostrar-me autèntic amb desconeguts coneguts. Gent a qui coneixo de poc temps, a qui ara que començo a mostrar-me real, sense cap mentida ni tela, puc explicar-li les coses tal com en són. Suposo que hi juga molt a favor el fet que són desconeguts i per tant, no poden jutjar-me per ser com sóc, o que m'acceptaran igual, ja que no coneixen una altra part de mi.

L'última part del curs, lligada a algunes experiències que he tingut en relació, m'han fet pensar molt, i poso com a projecte a mitjà termini canviar aquest aspecte del meu comportament. No acaba d'agradar-me l'ús que faig del mòbil, en concret, l'ús del Whatsapp. Crec que algunes discussions que he tingut per WhatsApp podrien haver-se evitat completament si haguéssim estat parlant cara a cara. Crec que és molt diferent parlar per un lloc o per un altre. WhatsApp, també podria equiparar-se al fet d'escriure una carta, cosa que prefereixo abans que un mail sempre i quan no sigui res urgent. El fet de no tenir l'altra persona a davant, i de no poder mirar-li els ulls ens fa freds. Ni per telèfon em sento tan fred com parlant per WhatsApp. Crec que d'alguna manera, al no veure l'altra persona, pots fer-li més mal sense sentir que l'estàs fent mal i sense veure-li la cara de pena, o les llàgrimes, o pots explicar coses que et faria vergonya explicar-li a algú, perquè al cap i a la fi estem parlant sols, sense ningú al costat. D'alguna manera, jo ara estic parlant sol, aquestes coses que escric aquí molt difícilment podria explicar-les a algú d'igual manera i així de lliure com ho explico aquí, ja que m'ho explico a mi mateix i deixo que algú altre llegeixi, sense més.

Crec que els moments d'interioritat personal dels principis de classe ajuden a replantejar-se coses que potser donàvem per òbvies. M'han servit per pensar una mica al començament d'un dilluns, i a l'hora, començar amb positivisme, pensar, ni que sigui un cop, en cadascun dels meus companys de classe, que vaig dir que intentaria conèixer, a principi de curs, però que no he conegut tant, tot i que prefereixo haver conegut una mica més a fons els que he conegut, que no pas haver-ne sabut una mica de tots ells.

Crec que del progrés del meu treball ja n'he parlat, ja que si bé al començar no confiava gaire en haver de penjar les meves activitats parlant de coses personals a internet, ara ja em sento prou lliure per parlar de moltes altres coses. m'han agradat, sobre tot, aquelles activitats que demanaven gran part de la meva opinió i reflexió, ja que quan m'he posat a fer deures de religió he estat esperant sempre el poder tenir el meu moment de reflexió personal obligada amb excusa. Tot i això, trobo que algunes activitats han estat potser una mica llargues, o massa extenses, o per exemple, no m'ha semblat gaire bé haver de fer aquesta activitat i l'anterior per dilluns, ja que comencem els exàmens globals. Però en general, m'han agradat molt les activitats i m'han ajudat, entretingut i informat.

Les dinàmiques de classe m'han semblat genial. M'ha agradat molt la manera de potenciar la opinió personal de cada persona, donant valor a tot allò que diem, i sobre tot m'ha agradat el fet de fer-nos pensar, i ajudar-nos a expressar-nos amb claredat. Per exemple, una nota que prenc pel futur és parlar més en singular, d'allò que faig, i no generalitzar que allò que em passa a mi li passa a tothom. Alguns companys s'han queixat de la matèria, els mateixos companys que es queixen d'altres matèries com filosofia. Crec que potenciar el pensament és bo. I, tal com s'ha fet a les classes de religió, no potenciar una opinió determinada, sino promoure un pensament crític amb allò que ens envolta.
En general, he de dir, que he acabat tenint molts bons moments gràcies a la matèria de religió, tant a les classes com a casa fent les activitats, o pensant cançons que hauria de pujar al bloc. Quant això, crec que la millor manera de tancar un bloc tan personal com és aquest que conté part de les meves reflexions d'aquest any, és fer-ho amb alguna cosa pròpia. He grabat i pujat una obra de Alphonse Hasselmans anomenada Petite Valse a Soundcloud interpretada per mi. Aquesta obra ha estat, una de les moltes semilles que he pogut sembrar i després recollir-ne fruit durant aquest any. És una cançó sense lletra, però com ja he manifestat altres cops, crec que molts cops no hi ha lletra necessària per transmetre quelcom, ja que molts cops les paraules sobren.